Xafogor de la política catalana.

Joan Ramon Resina, amic, escriptor, català crític i professor de la Universitat de Cornell, m'ha deixat publicar el següent text, políticament incorrecte, que penso no té desperdici.
Aprofito per indicar-vos, que acaba de ser distingit amb el XVII Premi J.M.Batista i Roca, convocat per l'IPECC.
Gràcies amic...

Xafogor de la política catalana

En passar el control de passaports s’entra en un altre sistema de pressió, en un ambient feixuc. A la sortida de l’aeroport, el Fòrum mundial de les cultures em dona la benvinguda en la llengua de la província. Res de particular. El Fòrum és un símptoma entre molts altres de la dissolució en el caldo global del sentit col·lectiu de nació, o simplement del sentit de poble amb una història mil·lenària. A L’os de Cuvier, Valentí Puig dona una ullada freda i realista a l’ensulsiada de les valors tangibles, i per tant durables, sota la dictadura del progressisme de fireta. Descomptant l’espanyolisme de fons, bressol irònic del conservadorisme de l’autor, aquest és, en molts sentits, un llibre lúcid.

Efímeres maltempçades donen pas a feixugues immobilitats. La inestabilitat és un miratge. Sis mesos de retòrica són, de moment, tot el que dóna de si el pacte del Tinell, amb el qual es liquidaren anys de perseverança en l’adversitat i es matà, com aquell que bufa un ciri, el fugisser moment de glòria després d’unes eleccions amb un clar missatge d’ultrapassar els límits autoimposats. ERC recomana seny a CiU, mentre Artur Mas presumeix de mans lliures. Canvi de papers i tornem a començar.

13 de juny: xàfec d’estiu amb davallada del vot catalanista. L’elector flaira que haurà de cobrar amb moneda simbòlica allò que cedeix cada dia en espècie. ¿Què hi fa poder adreçar-se en català a unes remotes institucions europees, si la llengua se’ns fon a ulls vistents tot just sortir de casa?

Governar vol dir assumir la diferència entre eficàcia i correcció política. Però aquí hi ha un sentit lúdic del govern, amb renúncia dels aspectes performatius de la llei. Es prefereix legislar a actuar sobre la conducta, i es fa sempre des d’una idea publicística de la funció pública. Aquests dies l’exemple cabdal el forneix el tractament de la immigració il·legal. Fa poc Julia García Valdecasas denunciava en una carta a aquest diari que els socialistes responguessin a l’ocupació de la catedral amb criteris partidistes. Té raó l’ex-delegada del govern; en certes cultures la responsabilitat sols arriba amb el càrrec. Tanmateix, la hipocresia és la cosa més ben repartida del mon, i la senyora Valdecasas oblida que fou durant el regnat d’Aznar, el d’España va bien, que la immigració il·legal va atènyer cotes històriques. Vagi a saber si pot haver-hi alguna relació entre aquella bonança econòmica i l’arribada massiva de carn de pastera.

Catalunya necessita urgentment competències en immigració per fomentar-la segons criteris de necessitat laboral a mitjà i llarg termini, i també amb criteris exigents d’aptitud integradora per part dels nous vinguts. Fins ara l’accent s’ha posat en la flexibilitat il·limitada de la societat, ja prou tensada per les seves mancances tradicionals. Però si no és lícit desestabilitzar una societat per satisfer l’avarícia d’empresaris que recuperen l’esclavatge en ple segle XXI, tampoc ho és fer-la hostatge d’una ideologia autopunitiva arrelada en una consciència kafkianament culpable. Tanmateix, l’anarquia constitutiva de la societat catalana juga a favor del desgavell. Hi ajuda la secular tendència al romanticisme, que abranda cíclicament utopies que deixen darrere seu i per molt de temps una terra políticament cremada.


Joan Ramon Resina
24 Juny 2004,Enviat a l’Avui i no publicat.