Visca el futbol escolar.

Sóc pare, a més d'educador. Pot semblar redundant, però no ho és. Fer de mestre, si t'agrada, és relativament senzill, perquè quan dius PROU, és PROU i un NO és un NO.

Fer de pare té més variables, alguna de les quals no s'arriben a controlar. Diguem que de vegades un NO es converteix en un DESPRÉS o el PROU en UNA MICA MÉS, només... Però això és més vell que el pixar a terra i ho deixaré per a futurs posts.

Com a pare, acompanyo el meu fill gran (8 anys) als partits de futbol escolar cada dissabte al matí , jugant a diferents camps del Vallès o de Barcelona. Fa ja 4 anys que voltem i n'he vist de tots colors. Però el passat dissabte, a un camp de Barcelona que prefereixo no dir, vaig viure escenes d'una violència, per a mi, més que preocupants: pares histèrics, cridant com a bojos i encoratjant els seus fills amb frases com: " ¡ pégale fuerte, coño !" "¡ será inútil !" " ¡ árbitro cabrón ! "etc...

Em va sobtar veure un parell de mares vorejant l'atac de nervis a cada jugada d'atac del seu equip. En fi, un desastre.

Per desgràcia vam guanyar 3 a 5. I ho dic sinzerament perquè hagués preferit perdre 10 a 0 i no haver assistit al lamentable espectacle.

És clar que a la tarda, veient amb el meu fill el partit de barça i havent-me esforçat per neutralitzar l'agressivitat del matí, no vaig saber què dir-li quan els seus ídols escopien o estiraven dels cabells als seus adversaris.

Tot plegat, lamentable.

PD. Gaudeixen els nens africans veient i patint com la prepotència dels rics del Nord es diverteixen travessant els seus camins i sentint l'essència del desert?