Fa 20 anys que em dedico a l'ensenyament. Res a veure els problemes d'ara amb els d'abans. Res a veure el jovent d'ara amb el d'abans. Res a veure els pares d'ara amb els d'abans. Res a veure l'alumnat d'ara am el d'abans...
I un cop dit això , (res no és millor ni pitjor, sinó diferent...) crec que apliquem els mateixos motllos i esperem idèntiques reaccions. I ens equivoquem. I així ens va.
I no ens adonem que pares i mestres ens dediquem a dir allò que han de fer; el que està bé i el que no està bé; el que has de fer i el que mai no han de fer.
Instruccions, ordres i consells de savi.
Però ens oblidem de l'essencial: ESCOLTAR-LOS!!! Deixar-los dir. Els nens, fills, alumnes, pre i adolescents HAN de PARLAR, expressar i deixar anar lliurement els seus SENTIMENTS, PORS i RÀBIES.
No us faci por. Cal ajudar-los a obri perwuè no ens explotin en un futur.
Hem de marcar límits. Hem de saber dir NO, però SEMPRE, SEMPRE! hen d'aprendre a escoltar i hem de deixar que es buidin i expressin els sentiments.
Perdoneu-me la penjada. Avui necessitava escriure això.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
54 comentaris:
Està molt bé Ignasi, però arriba un moment que perds la paciència.
Un jove adolescent d'avui que no respecta els seus pares ni es respecta a ell mateix pot expressar els seus sentiments i enfonsar-te com a pare o educador. És clar que d'adolescents n'hi ha de molts tipus...
M'ha agradat el post aquest.
Gràcies pel consell Ignasi! Em tocarà aplicar-lo a partir de març! :P
@pere tarter
Per què creus que han arribat a ser així?
Els han donat tot fet; mai no han assumit responasabilitats; no saben què és la disciplina (gran error d'una generació de pares que associaven el concepte a quelcom negatiu)i possiblement no se'ls ha escoltast i exigit prou. Llavors arriba un edat que l'adult imposa, crida i perd els papers i llavors l'hormona adolescent s'encarrega de la resta...
@ Charlie
És el millor que et pot passar a la vida. Enhorabona amic...
Un concepte més:
he vist que no tenen por a l'autoritat, la que sigui...
quants bons educadors han acabat psicològicament desmanegats!
Paro, que aquest tema m'encén!
Una cosa és l'adolescència i els seus problemes i l'altra perdre els papers en l'àmbit de l'educació.
L'autoritat no s'ha de basar en la por. L'autoritat és un valor moral que té valor per la credibilitat que ofereix.
M'explico: l'autoritarisme s'imposa per la força. L'autoritat s'imposa pels valors adquirits i assimilats.
Vols dir que l'adolescent ha adquirit valors que l'impedeixen creure en l'autoritat?
Benvingut Joan:
Vull dir que no hem sabut transmetre els valors de l'autoritat. Que hem negat el valor del NO i els hem donat sempre tot allò que han volgut.
I sense interioritzar i acceptar el NO, surten les frustracions i les dictadures!!!
I creus que podem recuperar el valor del NO? Com ho fem?
Hola Ignasi, Fa temps que llegeixo el teu blog, Ho vaig agregar a favorits quan vas posar una cosa molt graciosa de la selectivitat (va ser al juny sinó m'equivoco i jo estava amb la selectivitat). Bueno, doncs estic d'acord amb el teu post però he llegit els comentaris i no m'acaben d'agradar. Pere deia…Un jove adolescent d'avui que no respecta els seus parells ni és respecta a ell mateix pot expressar els seus sentiments i enfonsar-et com a pari o educador. És clar que d'adolescents n'hi ha de molts tipus... i la teva desposta… Els han donat tot fet; mai no han assumit responasabilitats; no saben què és la disciplina (gran error d'una generació de parells que associaven el concepte a quelcom negatiu)i possiblement no es'ls ha escoltast i exigit prou. Llavors arriba un edat que l'adult imposa, crida i perd els papers i llavors l'hormona adolescent s'encarrega de la resta...
No se… jo crec que adolescents hi ha de tots tipus (no tinc clar si jo he passat l'etapa o no, tinc 18 per a 19) igual que no tots els professors sou iguals (hi ha ineptes, alguns que saben tractar…) em sembla injust generalitzar tant, no m'agraden les generalitzacions. Crec que dintre de la relació pares-fills i alumnes-professors ha d'haver un respecte mutu i en alguns casos aquest respecte no falla solament en l’adolescent sinó que moltes vegades falla també en l'adult (d'això també hauríem de parlar) no creieu?
Salut!
@ pere tarter
Recuperar el valor del NO a partir de certa edat, em sembla impossible. De vegades el recuperen amb una bona noia/ noi que els posi a lloc.
@ jonatan
Tens tota la raó. He comès l'error de la generalització. Hi ha un munt de jovent que no entrarien en la meva descripció. Demano peró. Jo em referia als joves "problemàtics" malcriats i violents, que evidentment són minoria.
De professors que no escolten l'alumnat i que obren la porta de l'aula amb l'amargor a flor de pell n'hi ha un munt.
Quedi clar que només he escrit un pensament que fa temps que tinc i que ressumeixo a nivell de titular: ESCOLTEM-LOS!!!
M'afegeixo a la conversa, amb alguna altre consideració.
No és el mateix la posició als ulls de l'alumne , la del mestre de Primària (davant un infant) que la del professor de Secundària ( amb un adolescent ).
La "lectura" de qui i què representa una certa autoritat en el trajecte educatiu varia.
Diria que hi ha en joc unes tranferències inconscients cap al docent ( i que no van cap a la seva persona)i que cal saber administrar.
En qualsevol cas però, el concepte de límit, de respecte , de contenció , d' allò que està fora de mi i no al meu abast (persona, objecte,..)no s' afavoreix amb aquest societat de consum i embogida que vivim ,que promet la felicitat i el no límit en tot allò què un vol.Els nanos, il.lusoriament, ho capten molt bé.
Tota figura que exerceixi una certa funció d'autoritat ( els docents no s'escapen ) està comdemnada a les ires de les pulsions individuals que conecten amb els discurs social dominant.
Tot plegat una època d' individualisme, infantilisme i falta de responsabilitat.
No m' enrotllo més !
Joaquim Trenchs
Sempre amb el comentari precís. I estic d'acord. Però culpabilitzar la societat és un recurs massa fàcil. A distàncies curtes la societat consumista no pot fer-hi res. I és a aquesta distància ( a nivell de cor) que pares i docents hem d'actuar per canviar, precisament, la societat del futur.
En tot moment he parlat, en el meu cas concret, d'aquella minoria que no accepta les normes del joc.
A partir d'aquí i a causa del gregarisme cap allò negatiu que avui veig que hi ha en un institut, caic cap un generalització injusta.
Això del gregarisme cap al negatiu m'ho va explicar el director d'un institut. L'home va arribar a la conclusió que avui en dia és guai suspendre, que no passa res...
No sé, ho trobo molt fort.
Evidentment que recòrrer a la societat de consum pot semblar fàcil però les persones som "producte" de la societat que ens envolta, i en els darrers anys hem entrat de ple en una nova època.
No culpabilitzo. Simplement constato que el paràmetres per a l' educació avui són diferents. Ben diferents. Tu ja ho senyales en el teu escrit.
Au...ara que venen Reis...vols dir que a voltes passa pel cap que la proporció d' estimació als fills no està mesurada també d'alguna manera per la quantitat de regals o per l' import dels mateixos ?
Qui s'atreveix sense tenir remordiments de consciència, a ser una mica esquerp a l'hora "regalar" joguines i cinquanta mil coses , que després ja sabem on van a parar moltes d' elles ?
No defujo el tema. Però anar contracorrent ( és a dir, marcar una certa contenció, autoritat, límits,...) per VALORAR les coses fa que puguis ser titllat d' autèntic carca, conservador,demodé,...
Joaquim Trenchs
Els que fa 30 anys anàvem de progres i psuquerus vam equivocar alguns valors. Vam passar del negre al blanc i ens vam oblidar dels grisos.
Com teníem un excés d'autoritarisme vam eliminar l'autoritat de les nostres vides. Vam pensar que els fills també es podien educar en comuna i en cooperativa. I ens vam equivocar.
Després, la societat de consum, ens fa treballar tan,t que no creiexem amb els fills i ho volem compensar amb regalets i bon rotllo. Pensem que així ens lliurarem de la nostra suposada culpabilitats. Però NO. Mai no ens deslliurarem...
BUUUUUUUUUUUUUUUUUUUAAAAAAAAAAAAAAAAAAA¡ per què no surten els meus posts? som una ensaimada censurada........
No sé perquè no surten els teus posts, estimat anònim, però jo mai no he censurat mai ningú.
Vaja¡ això de plorar va be...(jejejeje)
Deia que l'autoritat té un punt de por .O és que els nins petits et fan cas pels teus valors quan els hi dius: "Si tornes a pegar haùràs d'anar a seure a la cadira de pensar"?
O a tú no et far por que l'autoritat et llevi els punts del carnet si infringeixes les normes?
Si surt...és que ha anat bé
Gràcies, això no ho dubtava. Em penso era que la barra bloquejava qualque cosa.
Em fas molta companyia.
Petons ensucrats.
Estimat/ada anòni /ima:
Els subjectes del post eren els adolescents i no els nens petits. Evidentment, quan un infant vol posar els dits a l'endoll, se li pica fort a la mà, i normalment ja ha après la lliçó. No crec que ningú comenci a explicar-l la perillositat de l'electricitat. Però si això ho fas a un adolescent, és probable que acabis malament ...
M'encanta l'ensaïmada ( de crema!!!)
Una abraçada ensamaïdeta.....
Ignasi,
A més d'escoltar-los, clavar-los una bona hòstia no els faria més bé que mal?
A hòsties no s'arregla res, tret de quedar-te molt a gust....
Part de raó tens, però amb aquest discurs acabaria defensant la mili, i no és plan, oi?
Carai, de l'escoltar-los a acabar a hòsties hi ha un bon tros!
Aquest post ha donat molt de sí.
Jo de moment encara no estic en perill perque nomes tenim un gos , de totes formes Charlie!! al igual que fa 15-20 anys la nostre epoca era totalment diferent a l´actual quan la teva nena tingui l´edat de la que parla L´ignasi potser aquest discurs esta totalment obsolet... ;-)
No és un post tremendista en absolut. Simplement contrasta una realitat, que tot i ser minoritària, repercuteix negativament a tothom.
Però sóc optimista. Hi ha un munt de jovent sa i positiu. Cal però treballar els valors amb l'exemple del dia a dia i no deixar en mans de l'ensenyament escolar allò que pertany a la família.
I sobre valors ètics no calen discursos: calen experiències i fets quotidians.
tu que treballes amb nens, fa temps que em roda pel cap si no s'esta polaritzant. Es passa dels nens més o menys ben educats, responsables, educats, a l'altre costat on hi ha els que no foten res, mal parlats, sense valors....evidentment els pares som els únics responsables.
Oriol, tens part de raó.
A certes edats,els nens que han estat "cuidats" a casa, (aquells que han tingut l'ajut i el control de les obligacions diàries i han adquirit un grau d'autoexigència i unes bones tècniques de treball),són els que tiren endavant, amb dificultats o no.
La resta "pululen".
Hi ha , però, tots els colors dels grisos...
D'acord amb escoltar-los.
Però és que el tema està tan fotut, que és inevitable pensar que ara el que cal es revisar què collons hem fet malfet els últims anys perquè passi el que està passant (i que consti que jo també treballo amb adolescents però desde un altre àmbit) cal reeducar pares i fills i mestres. Disciplina, respecte i deixar-los ser responsables.
Però, si, tens rao, escoltar-los també.
Jo em començo a pensar si el que hem fet malament aquests anys no tindrà a veure amb el guany de doblers... i deixar de banda la família i els altres valors mentre els nens eren al carrer...
Jo crec que més que pensar què hem fet mal fet, hauríem de posar energies a pensar què cal fer. No perdem el temps culpabilitzant-nos i poem-nos a caminar: família i escola.
I cal dona prestigi i poder al cos docent. Si no, ho pagarem car...
Arribo saltant d'un post del Jonathan, i em trobo amb una reflexió que porto dies marejant al cap. També sóc profe i procuro arribar un somriure a classe que hi ha dies que no em dura ni cinc minuts, procuro no cridar i surto afònica per a que m'escoltin, molts patis recuperant temps perdut...però crec que aquesta feina val la pena i que de vegades el que els hi passa és que no saben expressar-se d'altra manera, no han après les normes d'un joc al qual nosaltres els hi fem jugar sense demanar-los permís. Tinc un alumne fugitiu de l'institut, a la mínima, salta per on sigui. Té només 12 anys. Els pares fan el que poden, es passen la meitat del dia vigilant el nen, i no poden amb ell. Molts companys el donen ja per perdut...no és trist això? amb bones paraules, aquest nen fa poc, però fa. Potser sí és que vol dir alguna cosa, i no l'entenem.
Sento el post tan llarg, l'escurço perquè em fa pena el que veig a les aules cada dia.
Bel
He llegit amb atenció tots els comentaris doncs sóc mestre de primària i m'interessa el tema. La situació des del meu punt de vista és força alarmant doncs en els pocs anys que fa que exerceixo (7) ja he notat canvi. Cada dia anem a pitjor en molts aspectes educatius. L'arribada de les noves tecnologies a les cases crec que està creant una espècie de cultura del MSN, Playstation, SMS, etc.. basada en el no-esforç i la dependència d'aquestes tecnologies. Us imagineu avui en dia un jove sortint de casa sense mòbil, oi que no? ja sé, hi ha de tot però jo amb el jovent estic preocupat.
Tinc 31 anys, quan jo era adolescent a la TV hi havia 3 canals, no existia Internet, no existien els mòbils, en prou feines hi havia cònsoles i si volia fer un treball me l'havia de currar a la biblioteca cercant informació. Avui, això és molt diferent, no creieu que aquest mal ambient educatiu té a veure amb un accès mal entès d'aquestes tecnologies que en teoria són per fer-nos la vida més fàcil?
Crec que som molts els afeccionats a l'educació dels nostres joves...Ignasi et felicito pel post.
VAig començar a llegir-te el dia que vas penjar la foto de l'obiang i aquests dies he seguit amb delectança els comentaris dels camarades.
Ei, genial noi
És veritat el tema de les noves tecnologies. Com ja vaig dir sóc molt jove encara (bé!! Jeje) i fa temps que tinc aquesta reflexió al cap, concretament des que vaig visitar els camps de refugiats saharauís fa just un any i pocs dies. Estic content perquè en la meva infància jo he jugat amb playmobils, jijoes, etcètera. Estic content per que quan era petit la meva mare em posava sempre límit d'horari per a jugar la consola o estar en l'ordinador (consola mai he tingut, quan me la deixaven). Avui dia veig coses que no haurien de ser normals però desgraciadament creo que ho són. Avui dia hi ha nens que no poden passar sense la consola o sense l'ordinador... no sé si és dolent o bo, pot ser que sigui un infància diferent. Quan vaig venir del Sàhara pensava que allí podia veure com els nens jugaven amb joguines usades i es divertien amb no-res, sempre que els mirava anaven amb un somriure a la boca (pot ser que sigui per veure gent de fora, no sé). Però vaig arribar a pensar que quan allí es conformen amb res aquí últimament un nen no és feliç sinó té la play. En fi... un rayada meva.
Pere, les preguntes del test del meu bloc són de broma!! jeje
No donem la culpa a les tecnologies sinó al còmode ús que li donem.
Vivim en la societat de la COMODITAT i del mínim esforç. No valorem la disciplina, l'esforç i primem el pelotazo o el consumisme.
Molt ha de canviar tot...
Però estic d'acord amb la Bel: ens agrada la feina i ens apassiona l'ensenyament. I el mestre cremat que es busqui una altra cosa perquè si no ho té molt fotut en una feina tan directa emocional i físicament com la nostra.
Aprofita bauer!!!
Quan comencen a parlar, comencen a demanar ... i a preguntar ... i a ......
jejejejeje
PD. No patiu pel barça. Avui guanya fàcil.
Ignasi,
Sobre això jo volia fer-ne un post.
Curiosament aquests dies n'he parlat amb varia gent del tema. Però m'hi he de posar...
A l'institut on jo treballo fem servir molt les noves tecnologies, de fet, de cada tres classes, dos les podem fer amb suport informàtic. Els meus alumnes no tenen student's book (sóc especialista d'anglès), sino que fan servir la plana web de l'editorial, o els recursos de la xtec. Podem treure profit d'aquestes noves tecnologies per parlar un dels idiomes d'aquesta generació (quan jo no sé com va alguna cosa, ells m'ho solucionen). Els hi és més divertit i jo crec que aprenen de totes maneres. El problema és saber-ho fer servir dins l'aula (que ens hem d'actualitzar) i fer que entenguin que a classe l'ordinador és una eina i no pas una joguina, i em costa fins i tot més amb els de batxi que amb els de la eso. I llenço una altra pregunta: Creieu que el batxillerat, com a minim el primer, està desvirtuant-se? Tinc un grup de primer que en general no vol estudiar, però no vol anar a treballar. No sé si no els hi van informar de totes les sortides que tenen avui en dia, o reben molta pressió dels pares per continuar estudiant.
Bel.
PS: Jonatan, és un compliment, però ja et dic que tu no ets com un estudiant 'average', ni un jove com la majoria. Per sort. :D
Jo em referia a primària, amiga Bel, perquè Batxillerat és un món complex.
S'uneixen els que volen i els que no poden o no volen. És l'edat que haurien d'estar mobladets, si abans hem fet les coses bé. Si la "cosa" ja arriba desmanegada, a partir de batxillerat és quan ens esclaten de veritat.
PD. He visitat el vostre bloc i m'he enganxat... I algú/na em sona molt.... Aviat més... jejejejeje
Permeteu-me, i sense ànims de publicitar-me, (però seguint amb el tema de l'educació), recomanar-vos què diuen algun dels meus alumnes sobre veneçuela al meu blog.
waipueduca.blogspot.com
joan
t'he visitat i m'ha agradat.
Interessant bloc. No em sap cap greu que gent com tu ens donin l'oportunitat de conèixer llocs interesantíssims. Et felicito i t'ho agraeixo.
bravo.
Escolar. No només els nens. Els polítics han d'escoltar els ciutadans; les parelles han d'escoltar els altres; els metges han d'escoltar els malalts; i els jutges, els pressumptes; i els policies, les dones maltractades; i nosaltres, la gent gran...
Som una ciutat de xerraires que no sap escoltar. Estic amb tu, Ignasi!!
Un post que m'ha fet pensar. Gràcies amic.
Salutacions des de Sant Quirze.
Benvingut Don. Trobava a faltar les teves aparicions.
No eduquem per a escoltar sinó per a parlar .. i diria més: per a CRIDAR, per a IMPOSAR.
Què valorem més? La persona que parla bé o la persona que escolta bé?
Per què sempre hem de DIR?
Jo vull aprendre a escoltar...
Bentrobat veí tanhauser.
Gràcies per visitar aquest bloc, que a partir d'ara espero facis teu.
Prometo visitar-te...
Salutacions vallesanes.
Res a perdonar... Tant de bo hi hagués més gent que pensara com tu, t'ho dic de tot cor.
Tens molta raó Ignasi...
veig que la blogosfera va plena de docents navegants, un pel curiosos un pel pirates...menys mal que encara hi ha qui lloa que escoltem i considera el sentit de l'humor una competència bàsica imprescindible.
Salut de la Liendre que també es profe(un molt pirata...)!!!
Hola Ignasi. He anat a parar al teu blog a través d'un altre (el del Jonathan Márquez Cervantes). I he estat llegint els comentaris d'aquest post. Ara et parlaré com a futur professor i com a tal voldria que em fessis alguna reflexió sobre com creus que està l'educació avui dia. Estic cursant el Certiificat d'Aptitud Pedagògica a la UAB i estic fent pràctiques en un Institut de Secundària a Montcada. El cas és que, a pesar d'estar d'acord amb tu quant a l'article, no trobes també greu la llunyania entre escola i l'entorn, entre escola i mitjans de comunicació, entre escola i la xarxa, entre escola i tot el món audiovisual? No creus que està l'escola allunyada del dia a dia, potser els alumnes necessiten ser escoltats, però potser també els hem de respondre preguntes que ens fan, tals com: per què estudiem això? Per què estudiem allò altre? Crec que també va la cosa per aquí, i penso que en aquest sentit hem de començar a actuar de forma més intel·ligent, explicant-los, fent més pedagogia, ser explícits, etc, etc, etc. Bé, què en penses? (Et convido a tu i a la resta a visitar el meu BLOG, que és bastant nou). Vagi bé!
Només un parell de coses: cal escoltar, però sobretot cal tractar com a persones. En el moment en que no tractem com a persones tenim tot el treball perdut, i ni autoritat ni res servirà.
En un calendari de butxaca pel 2007 hi veig aquesta frase: "És més bon pastor d'ovelles el que va al davant atraient-les que no pas el que va al darrera empenyent-les".
El resultat dels comentaris a aquest post penso que deixa enteveure que no ha estat -com deies en escriure'l- una penjada. No?
@ nosce
Endavant amb la il·lusió. Aquesta és una feina meravellosa. No busquis, però, ser tan explícit. Hi ha coses que agraeixen millor la suggerència....
@ tondo
Mai hagés imaginat una penjada així... Està clar que els temes d'ensenyament interessen i motiven.
Visitada la pàgina de joan, m'ha semblat molt interessant.
Ignasi, ja em diràs a qui coneixes de les seitonas (gairebé totes som docents) o de la resta.
Està bé trobar reflexions de companys, sobretot quan de vegades et trobes una mica perduda amb els teus problemes diaris. Si ens interessa l'ensenyament, és que, encara que de vegades no ens sortim, no ho estem fent tan malament, o al menys això intentem.
Bel
PD: Per cert, no sóc de St. Cugat, però últimament és com si visqués allà
Publica un comentari a l'entrada