dijous, de gener 15, 2009

Endavant i més animat ....

Avui, el metge oncoradiocirurgià, m'ha visitat. Creu que el tractament de radio em pot anar bé. Alguns riscos, però un 90% de bons pronòstics. Altes probabilitats de perdre audició en 5 anys, però si m'obrissin, després de 8 a 10 hores d'operació i el risc que comporta, la sordesa és absoluta!
Estic content, però païnt les 25 sessions que m'esperen!!!! 5 setmanes de dilluns a divendres a la teknon!!! Sort que puc arribar i tornar conduint i cada sessió dura 15 minuts!!!
I sort, vull dir-ho, que la meva empresa i els meus companys m'han fet sentir bé: tot són facilitats: direcció;gerència;coordinació;companys... I a la meva dona que tant m'aguanta!!! Algun dia us ho agrairé... GRÀCIES per ajudar-me tant!!!

GUANYARÉ!!! amb el vostre ajut...

divendres, de gener 09, 2009

angoixat

Parlo amb un; parlo amb l'altre ... Operació llarga. Difícil accés. Nervi facial. Pots quedar sord. Pocs especialistes otoneurocirurgians. Em llevo i penso: quina putada! Estic veient la TV i penso : quina putada! Surto a córrer  penso: quina putada!
Espero que dilluns, el meu salvador neurocirurgià Poch (ja va operar el meu fill del cap amb 4 mesos i li va treure una hèrnia discal a la meva dona) em digui que m'ho fa ell. Diuen que no hay 2 sin 3 !!! M'agradaria saber qui, quan i on. Es fa pesat. Angoixa massa.
Moltes gràcies pels ànims i el suport que estic rebent. Espero, algun dia, poder-ho celebrar junts i "respirar" tranquil. Mai millor dit: no m'ho puc treure del cap i per això necessito un metge!!!!

divendres, de gener 02, 2009

Això és por !!!!

Sé que sóc un cagat i sé que molts se n'enfotran del què he passat avui, però necessito desfogar-me. Els qui em coneixeu sabeu que fa més d'un mes, em vaig quedar completament sord d'una oïda. Em posava un auricular "a tope" i no sentia RES!. Em van donar cortisona i en una setmana vaig recuperar un 60-70% d'audició. Recuperació molt ràpida però des de llavors estancada. Van ser 10 dies duríssims perquè a part de no sentir res, tenia una pitada constant que em feia tornar boig. El metge, però, va dir que per quedar-nos tranquils (vol dir que no ho estàvem...) m'havia de fer una resonancia magnètica cerebral. I avui era el dia. Quan m'han fotut a la puta màquina em volia morir. Comptava els segons com mai. Però als 15 minuts, quan pensava que em dirien adéu, em diuen que cal posar contrast. Punxada i 15 minuts més.... A parts de l'angoixa de la puta màquina, ara em sumo l'angoixa del per què un contrast que no estava demanat!!!

Quin rotllo, oi? Estic acollonit. Dijous sabré com acaba ....... o comença ....... la història.
Gràcies per llegir-me.

Una acollonit