dissabte, d’octubre 29, 2005

2 bons consells

Estimats amics. Divendres em vaig llençar impulsivament a fer ús de la meva condició de capitalista bengastador. I ho dic així perquè vaig fer dues compres sublims:

Una paleta ibérica de jabugo, a la que he fet la foto perquè durarà molt poc. Visca el porc español !!! Viva Extremadura!!! Quina delícia ... suprem.




Després de donar-me als sentits barrigals, vaig encetar i gairebé acabar, un magnífic llibre que des d'aquí recomano a tothom:

Haruki Murakami, Tòquio Blues ... norwegian Wood.Una obra mestra!!!

Amics: cap de setmana llarg... RODÓ. Teca, lectura i ...

dimecres, d’octubre 26, 2005

¡Toma castaña!

És curiós. En un món tan globalitzat, on tothom prepara el halloween i les carbasses, des de Madrid s'ajuda de valent a que Catalunya no perdi la seva tradicional castanyada. Donem-los doncs les gràcies per les moltes castanyes rebudes ,sens dubte, en pro de la cultura autòctona..
Espero, però, que deixem de rebre castanyes a partir de l'1 de novembre, perquè si no, encara pensarem que som uns boniatos ...
Bona castanyada, constitucional, a tots.
recomano clicar els 5 enllaços

dimarts, d’octubre 25, 2005

Lluís Mª Xirinacs

He de reconèixer que no estic d'acord amb moltes de les seves afirmacions. Mai no acceptaré la violència, sota cap mena de circumstàncies. Però també diré, que Xirinacs va ser un referent pels meus 16 anys, amb moltes hores de conversa davant la Model.
Què voleu que us digui.... 2 anys de presó????
Per OPINAR!!! Encara que PERILLOSAMENT!

I tants i tants i tants i tants i tants fatxes al carrer???

I com diu l'admirat Llach: i tants i tants i tants i tants neofatxes globals sense judici...

I repeteixo: Cap idea pot legitimar la VIOLÈNCIA !!. Odio la ideologia etarra. Odio la violència de QUALSEVOL IDEOLOGIA. Visca la LLIBERTAT. Visca la cultura i visca el RESPECTE per les idees. Ah i ..... VISCA el meu PAÍS.

he tret l'enllaç per possible interpretació d'apologia estranya. Gràcies amic. Segueixo pensant el mateix, però no serà la meva web un espai propagandístic sospitós.
Jo també lluito per l' independentisme "ferm","pacífic", "constructiu" i "democràtic"

dilluns, d’octubre 24, 2005

Intolerable. Però, com s'atreveixen?

El Govern valencià compara el catalanisme amb l'Alemanya nazi.


El Govern valencià ha rebutjat l’acte del... www.e-noticies.com

Reconec que la meva capacitat de sorpresa ha arribat al límit. El psoe ja diu obertament que "el estatuto no sólo debe ser absolutamente constitucional, sino que ADEMÁS debe ser CONVENIENTE para ESPAÑA, claro... TOMA DEMOCRACIA

Ara això des de València. Es parla de operación xarnego per a fer fora Maragall i posar en MONTILLA, via Manuela...

JA N'HI HA PROU. No aguanto més.

Per favor, tri o quatri partit: foteu el camp de Madrid. Torneu sense estatut, però mantingueu la dignitat. No veieu que mai no ens entendran...

ah, i no oblideu demanar-los perdó. Encara deixaran de prendre cava ... catalán.

divendres, d’octubre 14, 2005

Xafogor de la política catalana.

Joan Ramon Resina, amic, escriptor, català crític i professor de la Universitat de Cornell, m'ha deixat publicar el següent text, políticament incorrecte, que penso no té desperdici.
Aprofito per indicar-vos, que acaba de ser distingit amb el XVII Premi J.M.Batista i Roca, convocat per l'IPECC.
Gràcies amic...



Xafogor de la política catalana

En passar el control de passaports s’entra en un altre sistema de pressió, en un ambient feixuc. A la sortida de l’aeroport, el Fòrum mundial de les cultures em dona la benvinguda en la llengua de la província. Res de particular. El Fòrum és un símptoma entre molts altres de la dissolució en el caldo global del sentit col·lectiu de nació, o simplement del sentit de poble amb una història mil·lenària. A L’os de Cuvier, Valentí Puig dona una ullada freda i realista a l’ensulsiada de les valors tangibles, i per tant durables, sota la dictadura del progressisme de fireta. Descomptant l’espanyolisme de fons, bressol irònic del conservadorisme de l’autor, aquest és, en molts sentits, un llibre lúcid.

Efímeres maltempçades donen pas a feixugues immobilitats. La inestabilitat és un miratge. Sis mesos de retòrica són, de moment, tot el que dóna de si el pacte del Tinell, amb el qual es liquidaren anys de perseverança en l’adversitat i es matà, com aquell que bufa un ciri, el fugisser moment de glòria després d’unes eleccions amb un clar missatge d’ultrapassar els límits autoimposats. ERC recomana seny a CiU, mentre Artur Mas presumeix de mans lliures. Canvi de papers i tornem a començar.

13 de juny: xàfec d’estiu amb davallada del vot catalanista. L’elector flaira que haurà de cobrar amb moneda simbòlica allò que cedeix cada dia en espècie. ¿Què hi fa poder adreçar-se en català a unes remotes institucions europees, si la llengua se’ns fon a ulls vistents tot just sortir de casa?

Governar vol dir assumir la diferència entre eficàcia i correcció política. Però aquí hi ha un sentit lúdic del govern, amb renúncia dels aspectes performatius de la llei. Es prefereix legislar a actuar sobre la conducta, i es fa sempre des d’una idea publicística de la funció pública. Aquests dies l’exemple cabdal el forneix el tractament de la immigració il·legal. Fa poc Julia García Valdecasas denunciava en una carta a aquest diari que els socialistes responguessin a l’ocupació de la catedral amb criteris partidistes. Té raó l’ex-delegada del govern; en certes cultures la responsabilitat sols arriba amb el càrrec. Tanmateix, la hipocresia és la cosa més ben repartida del mon, i la senyora Valdecasas oblida que fou durant el regnat d’Aznar, el d’España va bien, que la immigració il·legal va atènyer cotes històriques. Vagi a saber si pot haver-hi alguna relació entre aquella bonança econòmica i l’arribada massiva de carn de pastera.

Catalunya necessita urgentment competències en immigració per fomentar-la segons criteris de necessitat laboral a mitjà i llarg termini, i també amb criteris exigents d’aptitud integradora per part dels nous vinguts. Fins ara l’accent s’ha posat en la flexibilitat il·limitada de la societat, ja prou tensada per les seves mancances tradicionals. Però si no és lícit desestabilitzar una societat per satisfer l’avarícia d’empresaris que recuperen l’esclavatge en ple segle XXI, tampoc ho és fer-la hostatge d’una ideologia autopunitiva arrelada en una consciència kafkianament culpable. Tanmateix, l’anarquia constitutiva de la societat catalana juga a favor del desgavell. Hi ajuda la secular tendència al romanticisme, que abranda cíclicament utopies que deixen darrere seu i per molt de temps una terra políticament cremada.


Joan Ramon Resina
24 Juny 2004,Enviat a l’Avui i no publicat.

dimecres, d’octubre 12, 2005

Història blaugrana



Mireu l'any...
Mireu el nom...
Així ha sortit el fill...
ho entens, Laporta?

dimarts, d’octubre 11, 2005

Oda a Espanya

ODA A ESPANYA


Escolta, Espanya, – la veu d'un fill

que et parla en llengua – no castellana:

parlo en la llengua – que m'ha donat

la terra aspra:

en'questa llengua – pocs t'han parlat;

en l'altra, massa.


T'han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries – i els teus records,

records i glòries – només de morts:

has viscut trista.


Jo vull parlar-te – molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes – vida és la sang,

vida pels d'ara – i pels que vindran:

vessada és morta.


Massa pensaves – en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies – a morts els fills,

te satisfeies – d'honres mortals,

i eren tes festes – els funerals,

oh trista Espanya!


Jo he vist els barcos – marxar replens

dels fills que duies – a que morissin:

somrients marxaven – cap a l'atzar;

i tu cantaves – vora del mar

com una folla.


On són els barcos. – On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:

tot ho perderes, – no tens ningú.

Espanya, Espanya, – retorna en tu,

arrenca el plor de mare!


Salva't, oh!, salva't – de tant de mal;

que el plo' et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.


On ets, Espanya? – no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre en els teus fills?

Adéu, Espanya!


1898 Joan Maragall

Franco i el Barça .... Visca la república.


ALEJANDRO ECHEVARRÍA. MADRID Y UN PATRONO DE LA FUNDACIÓN FRANCISCO FRANCO


TOMÁS GUASCH (tret de l'AS)
La persona clave en la supersónica nacionalización española de Leo Messi ha sido Alejandro Echevarría, cuñado del presidente Laporta, número dos indiscutible ya en el Barça y motivo de polémica en la ciudad y en los foros de más pedrigrí barcelonista-catalanista por su condición de patrono de la Fundación Francisco Franco. Ayer en el Barça estaban de enhorabuena y no se recataban al admitir que "los contactos de Echevarría en Madrid han sido decisivos para la agilización de los papeles de Messi".Madrid. ¡Palabra mágica en el secular victimismo azulgrana! Un ente casi sobrenatural al que se le culpa de todo lo que se entiende como lesivo para los intereses del Barça. Desde Di Stéfano hasta un penalti. Pero Madrid ha dado papeles a Messi. ¿Ahora es Madrid amigo gracias a un franquista? Que haga el saque de honor en el Gamper 2006. ¡Madrid! ­
Quina tristor. Són 41 anys de barcelonista i no només per motius futbolístics. Hi ha referents ,valors i sentiments , amb els que no es pot jugar, costi el que costi. No vull un franquista, malgrat em sigui útil. Aquí no val el "tot s'hi val". I si no em creieu, feu una volteta a la web de la Fundació Franco i sabreu els valors que defensen. Impresentable ... i després els pantalonets porten la senyera. Un respecte. NO SOM IMBÈCILS ... O SÍ.
Però si ens va bé (diuen alguns)...... VIVA FRANCO y ARRIBA ESPAÑA

Qüestió d'estil ...


Estimat amic Mou. Recordo la teva estada a can barça amb especial afecte ja que gràcies a la teva tasca de traductor, vam poder entendre perfectament les explicacions de l'avi Robson, que tot i guanyar a l'Osasuna per 5 a zero, la gent el xiulava.
Com oblidar el gran Couto, tallant pilotes elegantment i un tal Ronaldo marcant a parells...
En aquella època, el déu Johan ja era història. Ens va deixar el gust pel bon futbol. Ens va fer veure que la pilota es pot acaronar i no només colpejar. Va apostar per gent com Laudrup, Romario o Koeman, per no parlar d'un tal Stoichkov, a qui va ensenyar a fer diagonals.

Estimat Mou. Les declaracions de Cruyff han estat un pèl desafortunades, no pel què, sinó pel com; però té més raó que un sant... Ja pots seguir guanyant, Mou, perquè amb aquest estil mai no seràs imitat, ni tant sols copiat.

Fas un anti-futbol, barroer, resultadista. Allò que en Bilardo deia : al enemigo ni agua... Suposo que el vas aprendre amb Van Gaal, de trist record pels barcelonistes.

Les teves declaracions ,Mou, són fruit de la rencúnia i l'enveja. Sí, he dit enveja. Perquè per molt que facis, mai no tindràs el nom d'un déu del futbol com en JOHAN.

Una mica més d'humilitat. De tu a Johan hi ha un món. Hi ha la distància que separa la patada de l'art. De porc i de senyor es ve de mena ... SIR MOU

Qüestió d'estil, sens dubte.

Bon acudit ...

dilluns, d’octubre 10, 2005

Brutal ...



CATÁSTROFES NATURALES

Unas 40.000 personas, en su mayoría niños, podrían haber muerto en el terremoto de Pakistán
Organizaciones humanitarias creen que el seísmo ha dejado cuatro millones de paquistaníes sin hogar...


NO HI HA PARAULES ...



La España cañí y olé.

Si algú es pensava que Espanya havia canviat i que entendria un plantejament diferent en l'organització de l'Estat, s'ha equivocat de ple. Hem vist un cop més, que quan Catalunya esternuda, Espanya es constipa o agafa febre.
Cadascú que faci la càbala que vulgui però us deixo una joia impagable. Cliqueu i flipeu, però siusplau, no us emprenyeu...

dissabte, d’octubre 08, 2005

Un dissabte atípic.

Venia d'igualada amb la família i he encès la ràdio del cotxe. Conduia la meva dona perquè jo havia begut una cervesa i una copa de cava i era per tant sospitós d'alta accidentalitat.

Bé, al que anava. Cap notícia de l'Estatut... Interessant, oi? S'hauran oblidat? Hauran pactat de veritat; és a dir, allà on compten les garrofes ... allà on es decideix... allà on ens miren amb lupa .... a Madrit, baja.

I nosaltres... nar-hi nan,t nar-hi nant, nar-hi nant ...

Que Déu ens agafi confestats a tots...

No sempre es pot guanyar.


Avui he assistit a un partit molt desigual. Grans 6 - petits 1.

Meritori l'únic gol de l'equip de casa (de penal...) perquè eren 2 anys més petits. Creieu que hauran après alguna lliçó? Hauran après a guanyar, els uns i a perdre, els altres?
Jo crec que no...

Nois. Alguna cosa hem de canviar. Jugar per jugar sí, però entre iguals.