Mai no he cregut en grans crides a la solidaritat ni en campanyes variades.
Però aquesta vegada m'atreveixo a demanar ajut per la investigació de malalties mentals.
La condició de fill de malalt de parkinson, en dóna valor per fer-ho. Igual que el tinc per canviar-li els bolquers o per fer veure que no em dol quan no em coneix. El meu pare ja no és el meu pare. La ment se l'ha menjat.
4 comentaris:
Malgrat les circumstancies adverses, el teu pare sempre seguira sento.
Una abraçada i molts anims per a seguir endavant.
Em nego a pensar que és ell. Té el cos , molt prim per cert, d'ell. Me l'estimo tant com als meus fills. Però ell no és així.
Espero que m'entengueu. I no renuncio a ell de cap de les maneres i quan el miro i parlem de tot, em sento afortunat per gaudir d'aquells moments de lucidesa.
Però estem governats i som pel cervell. I quan aquest falla ... malauradament fallem nosaltres.
Perdoneu el to del post d'avui. Prometo que rarament passarà.
Jo també t'entenc, Ignasi.
No has de demanar pas disculpes Igansi , malauradament som molts els que ens hem trobat amb malalties d´aquest tipus prop nostre per tant el sentiment es compartit , nomes et puc dir una cosa anim i sobretot paciencia!!
Publica un comentari a l'entrada