diumenge, de desembre 18, 2005

Col·labora amb la Marató

Mai no he cregut en grans crides a la solidaritat ni en campanyes variades.
Però aquesta vegada m'atreveixo a demanar ajut per la investigació de malalties mentals.
La condició de fill de malalt de parkinson, en dóna valor per fer-ho. Igual que el tinc per canviar-li els bolquers o per fer veure que no em dol quan no em coneix. El meu pare ja no és el meu pare. La ment se l'ha menjat.

4 comentaris:

JosepArnau ha dit...

Malgrat les circumstancies adverses, el teu pare sempre seguira sento.

Una abraçada i molts anims per a seguir endavant.

ignasi ha dit...

Em nego a pensar que és ell. Té el cos , molt prim per cert, d'ell. Me l'estimo tant com als meus fills. Però ell no és així.
Espero que m'entengueu. I no renuncio a ell de cap de les maneres i quan el miro i parlem de tot, em sento afortunat per gaudir d'aquells moments de lucidesa.

Però estem governats i som pel cervell. I quan aquest falla ... malauradament fallem nosaltres.

Perdoneu el to del post d'avui. Prometo que rarament passarà.

pere ha dit...

Jo també t'entenc, Ignasi.

Mikel ha dit...

No has de demanar pas disculpes Igansi , malauradament som molts els que ens hem trobat amb malalties d´aquest tipus prop nostre per tant el sentiment es compartit , nomes et puc dir una cosa anim i sobretot paciencia!!