dilluns, de maig 22, 2006

Vull CRIDAR!!!


Mirada perduda, ulls brillants.
Necessitat, agraïment i molta solitud.
Sentiments confrontats. Emoció a flor de pell.
Tremolor incontrolable; rigidesa fatal.
Mans i mànigues tacades: cadira, de rodes brutes.
Bolquers, pastilles i amor... molt d'amor.


Poc present, cap futur i tot passat.

I dorm. I pateix. I plora. I té por; molta POR.

També, jo, pare.
També jo ...

Tristor.

12 comentaris:

Liendre ha dit...

Buff...
Estàs bé?

Mikel ha dit...

sempre m´ha agradat aquest cuadre.
EI Ignasi! , si has de cridar crida sense vergonya crida amb llibertat

^eMMa^ ha dit...

Ostres aquesta setmana l'he vist tres cops, a casa una amiga en una revista i al teu blog, em persegueix!!!

ignasi ha dit...

No pateixis amiga liendre i companyia.
He tingut un cap de setmana difícil. Els qui em llegiu fa temps, sabeu que el meu pare pateix parkinson fa molts anys i ara ja està fatal. De vegades ni em coneix. Cal canviar-lo, portar-lo, alimentar-lo, etc...
No en faig cap drama. És el què hi ha. Però aquest diumenge em va impressionar molt, perquè en tornar-lo a casa seva (on ara el cuida una dona) em va fer sentir que l'abandonàvem. Tremolava i em demanava que no el deixés. Jo el conec i tot i ser molt dur, ho vaig superant. Però m'acompanyava el meu fill gran, que té 8 anys. En arribar a casa es va posar a plorar i jo em vaig venir avall.
L'endemà vaig escriure tot allò que em venia al cap.

Ja veus. Segueixo utilitzant el blog com a psicòleg personal.

Petons a tots.

Petjada ha dit...

Ostres Ignasi... entenc que passis un mal moment, ànims!

Mikel ha dit...

Doncs aqui estem ignasi , no tenim titol de psicoleg pero sempre estem disposats a dir al nostre!
Una abraçada!!

don-aire ha dit...

Ja. Cridar i plorar no soluciona res. Però és imprescindible. Ànims. Molts ànims. De veres.

Només et volia dir que espero que quan sigui gran el meu fill demostri la teva sensibilitat cap a mi.

ignasi ha dit...

Ostres, quina sorpresa!!

La vostra resposta m'ha ajudat de debò. No m'ho esperava.

Vaig fer el post sense pensar-hi gaire. Ara me'l rellegeixo i ... collons!!!!

No sóc persona que expressi gaires sentiments profunds. Gairebé sempre me'ls guardo. I menys públicament... Però estic content, molt content. És bo saber que t'entenen.

Gràcies de nou a tots.
El proper post divertit!!! Aquesta nit vaig a veure el Rubianes. M'anirà molt bé...

Demà us ho explico.

ignasi ha dit...

Un cop superada la crisi emocional, m'arriba el cabreig del dia a dia:

· Sabeu que quan un va en cadira de rodes, qualsevol caca de gos que ensopeguis amb la roda, t'empastifa les mans de merda?

·Sabeu que de vegades has de donar mitja volta perquè les voreres no estan adaptades o hi ha un fantàstic cotxe al damunt, i no hi ha manera de passar?

· Sabeu que els bolquers d'adult són caríssims, trets d'uns que són més barats però t'irriten tant que et gastes més en cremes?

· Sabeu que si no et pots valer per tu sol i necessites contractar algú, no t'ajuda ni déu i és caríssim?

Ja m'he quedat a gust!!!

Ah, una més. La pròtesi de genoll que li han posat a la meva mare(que encara és a l'hospital i està de conya, per cert...) són 800.000pts de les antigues. S i ho feia per la SS havia d'esperar dos anys aproximadament amb el genoll destrossat de tant treballar i, en els darrers anys de cuidar el seu marit.

O tens molts diners o vas de cul... I la de casos i casos pitjors que deu haver.... Mare meva...

frederic ha dit...

anava a queixar-me però desprès del teu darrer comentari veig que no tinc cap dret de fer-ho.

MEF ha dit...

Ànims Ignasi!
Una abraçada.

Anònim ha dit...

I have been looking for sites like this for a long time. Thank you! » » »