Avui he estat un parell d'hores a l'hospital. Han operat el meu pare de dues cataractes, amb anestèsia general perquè el seu avançat parkinson ho exigia. Les meves germanes han pagat els 2000 eurets corresponents. Els ho agrairé sempre. Ell està fotut. De vegades no ens coneix. Va amb bolquers i necessita cadira de rodes. Aquesta ni li agafava la mà, mentre ell, dèbilment em comentava coses com si treballés, i ja en fa 20 que no ho fa!!! Hem matat mosques, dracs i fins i tot pensava que jo era el seu pare. Li apretava la mà i un sentiment de tristor em prenia.
Només desitjo que els anys de "bogeria" que encara li queden pugui llegir el diari i veure, amb els seus ulls, que té tres fills que mai no deixarem de sentir-nos units, amb ell, per ell i sense ell. Aquest és el millor llegat que deixarà a la terra.
dilluns, de setembre 17, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
14 comentaris:
Sense paraules, cuideu-lo molt mentre estigui amb vosaltres i quant ja no hi sigui manteniu-lo viu en els vostres records.
Una abraçada.
Noi...ànims! Què dir...? Sort de tenir germanes així, i el pare, sort de tenir aquests fills. Una abraçada de blogger.
En aquests moments Ignasi, cal tenir sempre la visió positiva del tema. Segurament ens agradaria a tots quan siguem grans, tenir uns fills com vosaltres que ens cuidin i estiguin per nosaltres quan més ho necessitem i quan no ho necessitem tant. Per tant, és un orgull per a qualsevol pare que els fills siguin al seu costat SEMPRE. Ànims i endavant! i com sempre dic i mai millor dit:
Salut company
què trist... :´(
Molts ànims ignasi!!!
Ànims Ignasi i resta de la família.
Una abraçada tonenca.
Salut
No hi ha gaire a dir. Només unes paraules per sentir-te recolçat. És dur de vore esta decadència en algu tan important i a qui tant s'estima, sempre penso que quan ja s'és tan vell i malalt com titules el post es quan realment retornem tot el que ens han cuidat a nosaltres de petits.
Ànims
Gràcies, gràcies i gràcies.
M'ha arribat el vostre suport, encara que reconec que no és el que buscava. Vaig arribar molt tocat. Una mà freda i un pare que gairebé no et reconeix, deixa tocat tothom.
Tinc unes germanes fantàstiques. Tant, que de vegades penso que no faig ni em comporto com hauria de fer... però això són figues d'un altre ....
Quan ens acostem a la mort, realment tornem a la infantesa. I això impressiona. TAmpoc tenim un estat del benestar que ens permeti arribar al final sense una despesa important per part dels familiars adinerats.
Però no vull cap pena. El meu pare té tot el que molts, moltíssims, no tindrà mai. Però "nunca es triste la verdad ... lo que no tiene es remedio...!
Gràcies, de debò.
quina llastima aquesta malaltia,cuide ho lo molt anims
quant sentiment. Una abraçada a tots!!
Gràcies a tots!!!!
Paso palabra ....
M'has fet emocionar molt amb aquest post!
Molts ànims. Serem aprop vostre!
Un petó!
Espero que quan sigui gran pugui trobar al meu costat una mà que m'agafi amb tendresa i algú que escolti els meus records confusos. Ets gran, Ignasi!.
Gràcies Don, però no sóc gran...
em sento, cada cop més, molt petit...
Ignasi; aquest post el vaig llegir farà setmanes i encara tinc present certes paraules que escrius. Els pares sempre han estat allà. Nosaltres hem de fer com a mínim el mateix. El cor en un puny... ànims. Jordi.
Publica un comentari a l'entrada