dilluns, d’octubre 01, 2007

La PUTA imatge de la meva vida...


Avui hem sabut del Sudan...

i avui m'ha tornat al cap la brutal fotografia que al 1994, va donar el premi pulitzer
al genial fotògraf documentalista sudanès Kevin Carter.
Quatre mesos després, amb un gran sentiment de culpa i una forta i sobtada drogaddicció, Kevin Carter es va suïcidar.

I penso: merda. Res no ha canviat. Aquest pobre nen tindria uns 13 anys!!! En Kevin, algun més... El Sudan segueix sortint a les notícies... No és un bon dia...

11 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Recordo aquesta fotografia i es esgarrifosa, no noi no, res a canviat :-(

ddriver ha dit...

pitjor ho tenen a Eritrea ,lamentablement

Txell ha dit...

Fart de sentir: Per què no vas ajudar a la nena¿?

Sergi ha dit...

I nosaltres ens enfadem si perdem un partit de futbol... té collons la cosa! L'ésser humà és autènticament rocambolesc, per dir-ho suaument, però de vegades em sento fatal quan veig o penso, o algú em fa pensar en aquestes coses... De totes maneres, gràcies Ignasi, per no deixar que oblidem com és la condició humana de vegades... sobretot els que manen sigui on sigui...
Salut

ignasi ha dit...

L'ésser humà és el ser menys humà de tots els éssers vius.No en tinc cap mena de dubte...

Charlie Hi-Hat ha dit...

Realment la foto és terrible.
Es podria dir que l'àliga aquesta és USA?

ignasi ha dit...

Jo crec que no només és USA.Representa el món capitalista. Representa el planeta terra. Representa la manera en que els humans han muntat aquest negoci.

És molt simple carregar-ho tot als americans....
Tots en som responsables, crec...

Sylvie ha dit...

Poc es pot dir que no s'hagi dit... gràcies per fer-nos tornar a la realitat i si mes no, ser feliç en lo molt que tenim

Craig Kemmmadaptu ha dit...

Fa tan temps que ho tenim tot solucionat, que ens oblidem del que tenim. A vegades em pregunto si ens fa falta tant. En aquest rac� de m�n on estic ara, tamb� hi ha pobresa, i l'estat els mant� com a reis. Aquest menut m'ha fet pensar com d'aprop estan entre ells tots aquells que tenen problemes. I com de lluny estem els que ja no en tenim. Quina �s la feblesa que ens ha fet allunyar tant del m�n real?

ignasi ha dit...

Bona reflexió, Craig...

Cristina ha dit...

I la resposta és que NO ens fa falta tant per viure però ens acostumem a omplir-nos de coses materials per no veure situacions com aquestes que desgraciadament no passen de manera puntual, sigui al Sudan, a Eritrea...
A què esperem per obrir els ulls i fer quelcom?