dilluns, d’octubre 27, 2008

La puta mort és dura... sempre...

S'esperava; se sabia... Molts anys, mai masses, però sempre arriba. Els plors del meu fill gran, per la mort del seu besavi, m'ha emocionat. Els plors de la meva dona per la mort del seu avi , quan estava amb ell, m'han fet reflexionar. Morir dóna pas a néixer ... ho tenim clar i mai no ho païm. Descansa en pau, Emiliu!!! Comença a explicar la guerra als qui t'esperen a dalt... Descansa en pau. T'estimem.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Parlem de tu
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
Miquel Martí i Pol – Llibre de Absències

BARBALTA ha dit...

hasta para los de la meseta que no hablamos catalan ,lo hemos entendido.
Descanse en Paz ,

BARBALTA ha dit...

hasta para los de la meseta que no hablamos catalan ,lo hemos entendido.
Descanse en Paz ,

Abogadaenbcn ha dit...

Ho sento molt! la mort dels avis és un pal molt dur. Jo segueixo somniant i recordant la meva avia com si estigués entre nosaltres i ja fa cinc anys o més que va morir.
Molts ànims!

Charlie ha dit...

Collons! Podries haver començat amb la frase "NO HA ESTAT EL MEU PARE".
Quin patir!

T'acompanyo en el sentiment, anyway.